Data de publicació: 26/09/00
Acabo
de participar a Inforensino 2000, les interessants IV Jornades d'Informàtica
Aplicada a l'Educació, que s'han cel.lebrat a Lugo. I com a d'altres esdeveniments
similars als quals m'ha tocat intervenir on Internet treu el nas al camp de
la formació, i suposo que això lamentablement es mantindrà així durant bastant
temps, els elements del paisatge acostumen a distribuir-se d'acord a un pacte
conegut: d'una banda (generalment a la taula), la indústria oferint veritables
enginys màgics per a penetrar a l'educació online. De l'altra, els mestres i
educadors, perplexos davant del que els cau damunt. Al mig, l'administració
pública, preocupada per obtenir els recursos per bastir un pont entre uns i
altres. I per cap lloc alumnes, pares d'alumnes o els múltiples sectors socials
que haurien de formar-ne part, de forma natural, del cabdal de l'educació virtual.
El resultat és que més que un fòrum de debat sobre l'educació a l'era de les
xarxes, del qual estem urgentment necessitats, cadascú se'n va amb la pròpia
motxilla de preocupacions sense saber ben bé a on descarregar-les, ni molt menys
com afrontar-les.
Cada presentació d'un nou producte de la indústria (curs online, educació a
distància, aules virtuals o coses semblants) suposa inmediatament multiplicar
la càrrega de treball dels educadors per mil ( o per cent mil, al cap i a la
fi aquestes xifres ja son com les distàncies entre galàxies: entre 20 i 2000
mil.lions d'anys llum). No és extrany, doncs, que es mirin amb certa distància
-quan no és angoixa- tot aquest assumpte d'omplir les aules d'ordinadors connectats
a Internet. Els avantatges no es veuen enlloc. Però, el pitjor, és que els interlocutors
tampoc. Cada vegada es parla més de formació de mestres i professors per afrontar
els reptes de l'educació de la Societat de la Informació i , al mateix temps,
cada vegada se sap menys en què consisteix aquesta formació. Si existeix un
quid de la qüestió, em sembla que aquest resideix en la forma com s'aborda l'assumpte:
des de la perspectiva individual, ja sigui la del mestre, la de l'escola, o
la de la institució.
Ens fa falta una aproximació que ens permeti contemplar que l' educació a la
xarxa exigeix solucions a la xarxa, és a dir: col.lectives, d'intel.ligència
distribuida, entre tots els sectors involucrats. No té sentit, per posar un
exemple paradigmàtic, disenyar una aula virtual a on un professor ha d'excercir
de tutor de, potser, el doble o triple d'alumnes que tindria a una aula real,
i a més a més, relacionar-se amb ells fonamentalment per correu-e. És a dir,
al marc conceptual d'un contacte potencial permanent amb tot l'alumnat, 24 hores
al dia, set dies a la semana. Com va dir un ponent a Lugo, no fan falta tutors
per a aquest tipus d'educació, sino supertutors, d'aquells amb capa i calces
per sobre el pantaló i una I roja d'Internet sobre fons groc al pit . Tot i
així, moririen a l'intent sense necessitat tant sols de neutralitzar-los amb
un melindro de kriptonita.
El que necessitem és una xarxa de tutors en un àmbit virtual específic, és a
dir, professors, experts, tècnics, etc que funcionen a la xarxa, que creen la
metodologia de la tutoria i que parteixen d'una formalització d'Internet en
quant a la seva assignatura. El qual, permet col.locar cada cosa al seu lloc:
als alumnes , perquè aprendrien a utilitzar la xarxa en quant a recurs d'alfabetització
digital, des de quan i com s'ha d'utilitzar el correu, fins al tipus d'activitat
-interactivitat- que permet fer emergir el coneixement i la formació. Això,
no es pot confiar ni a les bones intencions, ni als llistats d'adreces a Internet.
Suposa dissenyar contexts específics a on tots els participants, des dels supertutors
a la xarxa fins als experts en camps aparentment allunyats de l'educació però
amb molt per aportar a àrees específiques de coneixement, passant per descomptat
pels alumnes i si és necessari pels seus pares, tinguin l'oportunitat de funcionar
com a xarxes de coneixement.
Crear el curriculum d'Internet a l'educació és una de les assignatures pendents.
I no em refereixo simplement a explicar quines són les seves eines bàsiques,
sino alfabetitzar en la seva utilització, de la mateixa manera que primer s'ensenya
a llegir i escriure, per després passar a d'altres fases superiors i més complexes
de l'educació. Una alfabetització a on s'aprèn a funcionar en xarxa, a extendre
la capacitat de la inteligència col.lectiva a la que hom pertany i assimilar
els coneixements que emergeixin al nou context. En poques paraules, la tasca
consisteix a integrar la lògica virtual - i no només el correu electrònic- al
sistema educatiu. A través de diferents verals, moltes de les aules virtuals
s'apropen a aquest objectiu. Però s'endevinen les dificultats que han de superar
per a convertir-se en sistemes de representació virtual capaços d'integrar l'activitat
de pares, alumnes, mestres, tècnics en pedagogia i en tecnologia de la informació,
així com la resta de la societat, perquè ara això és possible fer-ho. Per a
que això s'expressi de forma tangible, els esmentats sistemes han d'estar aposentats
en espais de comunicació digital que vertebrin els objectius i la forma d'aconseguir-los.
A això li dedicarem el proper editorial.
Tornar Enrera