"Aules calentes"

No hi ha mal que duri cent anys

LUIS ÁNGEL FERNÀNDEZ HERMANA

Aquest cap de setmana em va tocar donar una conferència sobre "Internet en la Educación" en el marc de les "XVI Jornadas Nacionales sobre Energía y Educación", organitzades pel Foro Nuclear a Madrid. 700 mestres de tota Espanya omplien el Gran Anfiteatro Ramón y Cajal de la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense. La conferència va derivar en un dels debats més interessants on m'ha tocat participar, sobre la qüestió de l'educació a la Societat de la Informació. L'interès pel tema era evident entre l'audiència. Però, lamentablement, també ho era la distància enorme que encara hem de recórrer per poder aixecar un sistema educatiu fonamentat fermament en les peculiaritats de la Societat de la Informació.

Com he dit força sovint, això no s'aconsegueix senzillament omplint les aules d'informàtica d'ordinadors, ni garantint l'accés a Internet a les escoles d'uns quants mestres i alumnes, encara que això sigui una manera de començar imprescindible. Si al mateix temps no forgem una visió madura del món que es trobaran els educadors i alumnes al cap de carrer, la temptació de resoldre els problemes per la via d'accions de gran repercussió pública, però de significat real escàs, és irresistible. I, al final, tots hi perdrem i quedarem inermes davant ofertes d'aquesta visió generades a d'altres llocs, molt més treballades i ben traduïdes.

Els principals obstacles que ens trobem en l'elaboració d'aquesta visió apareixen nítidament així que posem en un mateix recinte un bon nombre de mestres per debatre el paper d'Internet en l'educació. I la reunió de Madrid, per descomptat, no en va ser una excepció.

Malgrat el perill de ser massa reduccionista, els nombrosos arguments crítics que varen vertebrar la interessant discussió que es va establir després de la meva exposició es podrien resumir en aquest: Internet és un fenomen tecnològic i, com tot fenomen tecnològic, pot ser efímer.

Aquesta concepció em sembla que es deriva de la pobresa tradicional de l'ensenyament de la tecnologia com a assignatura en els nostres centres educatius. De la pobresa tecnològica d'aquests, com es reflecteix en el confinament de la feina a fer amb ordinador a les "aules d'informàtica". De les dificultats evidents per aconseguir que l'ordinador jugui un paper medul.lar en el procés educatiu, molt més si a més ha d'estar connectat (la qual cosa planteja problemes molestos d'infrastructura) i, a sobre, cal pagar factures de telèfon (fet que planteja problemes burocràtics molestos).

Però el més important és que considerar Internet com una mera addició tecnològica als recursos educatius actuals n'emmascara la veritable naturalesa: una xarxa mundial d'ordinadors que emmagatzema informació i a la qual els usuaris poden accedir de manera simultània i des de qualsevol punt de la xarxa. I no només a través de planes web, sinó també d'una bateria de tecnologies que pressuposen sempre l'existència d'interlocutors. Es tracta, doncs, d'un entorn virtual que afavoreix la relació entre persones i grups, potencia el treball en col.laboració, afavoreix la distribució d'intel.ligència i coneixements i, per dir-ho gràficament --amb el risc de ser simplista--, en el cas específic >de l'educació dissol els murs de l'escola, escalfa el clima de les aules i trastoca la relació entre el mestre i l'alumne forjada des de la Revolució Industrial. Això no ho aconsegueixen l'escàner, la fotocopiadora, el projector de diapositives, ni un ordinador equipat amb processadors de text, fulls de càlcul i bases de dades. Això només ho aconsegueix la interconnexió entre ordinadors i les relacions que els individus estableixen a través d'aquestes xarxes.

A partir d'aquest punt, totes les objeccions que es plantegen a la cultura virtual no es poden sostenir simplement a partir de meres impressions personals i sense una feina científica que els faci de base. Qüestions com la presumpta desestructuració de la personalitat dels estudiants que es mouen en un medi tan impersonal com Internet, el valor educatiu dubtós dels videojocs o certs perills que s'han popularitzat com a inherents a les tecnologies de la informació, acostumen a denotar més una por, i fins i tot una ignorància, a l'ús d'aquestes recursos.

La qüestió de fons, tal com jo ho veig, és com responem simultàniament res preguntes:

Quina educació (el contingut). En el nostre país amb prou feines hi ha fòrums multidisciplinars en els quals mestres, pedagogs, pares de família, alumnes, editorials, fabricants de videojocs i altres materials multimèdia, indústria privada, etc., convergeixin per construir la visió de la qual parlava al principi. Això es tradueix, de manera immediata, en una manca alarmant de materials multimèdia i de mitjans per aprofitar-los (des de formació a recursos d'infrastructura). Les inversions en llibres de text en relació a les destinades a aquests nous materials no tenen cap proporció amb l'evolució a passes de gegant de la Societat de la Informació. Continuem ancorats, en gran mesura, en l'educació basada en els llibres, amb totes les seves conseqüències.

Com s'imparteix l'educació (l'ús de les xarxes i, entre elles, Internet). L'educació de la Societat de la Informació no és el que ara tenim més una adreça de correu electrònic, de la mateixa manera que la Revolució Industrial no era la societat agrària més el tractor. Cal desenvolupar les tecnologies conceptuals que permetin treballar en grup, participar de la intel.ligència distribuïda de la Xarxa, generar nous continguts en un context en el qual se superin les antigues barreres disciplinàries i es passi comptes amb les noves àrees del coneixement que estan emergent. Si la inclusió d'Internet en l'educació es redueix a aprendre a buscar informació, val més confiar aquesta tasca als agents intel.ligents fills de la intel.ligència artificial i tancar el llum. L'educació digital requereix noves tecnologies de trobada i intercanvi de coneixements en les quals hi hagi éssers concrets que interactuïn. I, altre cop, són imprescindibles els fòrums moltidisciplinars (de "molt") per guiar aquest procés.

De quina manera s'imparteix l'educació (la reorganització de l'estructura educativa actual). La cultura virtual és una trituradora dels camps del coneixement tradicionals. Geografia, història, matemàtiques, literatura, ciències, etc., no tenen sentit com a àrees (i horaris) assignades als mestres corresponents quan l'aula virtual, precisament a través de les tecnologies esmentades en el paràgraf anterior, permet fer un abordatge integrat aquestes matèries, però no com una simple amalgama de totes elles, sinó com una nova definició del coneixement. Qualsevol que s'entretingui una estona amb alguns dels videojocs de més èxit, com La Era de los Imperios (per esmentar-ne un) s'adonarà del repte que ens cau al damunt des d'aquest punt de vista.

És a dir, el que hem dit: no n'hi ha prou amb posar Internet a les escoles. No n'hi ha prou si els mestres no s'involucren el més aviat possible en la reorganització de l'educació en un món de xarxes. No n'hi ha prou si no creen fòrums de debat amb la perspectiva de desenvolupar tecnologies conceptuals que resolguin la participació de tots els factors involucrats en el nou paradigma educatiu. L'esperança que una autoritat central resoldrà "els plans d'estudi" de la Societat de la Informació es clava una bona nata amb la mateixa lògica de la cultura virtual en què la creativitat i la innovació d'individus i organitzacions genera nous marcs per al desenvolupament de la persona d'una manera impredictible. Aquest és un procés evolutiu complex que s'alimenta amb ingredients aparentment tan diferents com la recerca científica, la reformulació de l'interès públic, la competitivitat del mercat, el cultiu de noves capacitats artístiques i la innovació tecnològica.

En el curs educatiu present totes les escoles públiques de Catalunya compten amb connexió a Internet i amb una aula d'informàtica equipada amb un parell d'ordinadors multimèdia, gràcies als projectes Argos i Educalia en els quals hi participen l'administració pública i l'empresa privada. És un principi que encara arrossega una visió d'acumulació d'infrastructures. Com diu Virginia Postrel, si no aconseguim fugir de certes preconcepcions i prejudicis precisament quan els grans principis són sotmesos a una crítica ferotge, podem acabar com a enemics del futur que és, com tots sabem, una manera concreta de trencar amb el present i començar el viatge típic del nàufrag que veu passar els vaixells de lluny.

Tornar Enrera