1r. ESO |
UNA PERSONA ESPECIAL
Devia fer molts anys,
la foto ja era groga,
però els seus ulls brillants,
la feien ser mes jove.
La seva cara il·luminada,
els seus llavis somrients;
ara forma part del passat
i els pensaments m’omplen el cap.
Llargs cabells es deixen caure,
pel costat d’un rostre bell,
un munt de faccions recorden,
moments d’uns altres temps.
Però la bonica imatge amaga
una persona especial,
perquè és aquesta una mare,
un record, sensacional.
Marta Bertran i Ferrer
PER A AQUELLA AMIGA
Si una rosa creixés entre espígol
i una margarita entre blat,
puc dir, encara que sigui ridícul,
que sempre t’he recordat.
Encara que l’infinit ens separi,
encara que busquis venjança,
espero impacient que retorni
aquella gran confiança.
Si no crec en l’amor
que ahir ens unia,
creuré ens la foscor
que avui ens separaria.
Una nit per a mi no és res,
si no penso en aquella amiga,
que sempre jo la recordés
i que. tard o d hora marxaria.
Blanca Mas de Xarxans
GIRONA
Quan surto al meu balcó,
veig un gran enllumenat;
ja sé què és tot això,
perquè mai ho deixo de somniar.
És ciutat bella,
que a l’estiu fa goig,
a l’hivern fa tremolera
i la tardor la cobreix de roig.
És Girona,
bonica ciutat,
que amb els rius i les ones,
deixa a tothom bocabadat.
La Catedral i Sant Feliu,
són per a molts visitants,
una joia i un encant,
que enlloc més es pot trobar.
La Devesa s’engalana,
quan arriba Sant Narcís,
se sent olor de castanyes
i la gent sembla més feliç.
Així és Girona,
la meva ciutat,
que en molt poca estona,
et deixa ben enamorat.
Marta Batllori
EL QUE JO VULL
El que jo vull és que s’acabin les guerres
una d’elles la de Iugoslàvia.
Perquè només existeix tanta misèria i tanta
ràbia?
Ja tinc ganes que s’acabi la guerra a
Iugoslàvia.
Que no existeix un món feliç,
sense armes, sense odi,
sense guerres i sense patir?
Ja tinc ganes que s’acabi la guerra allí.
Però no per culpa d’ell o d’ella,
no, sinó de tots;
a més les armes
ens persegueixen a tots.
Milers d’homes matant-se entre si,
qui vol un món així ?
A ningú li agrada la guerra
i la guerra hem d’impedir.
Elisenda Xifra i Reverter
|
2n. ESO |
LA LLUM DE GIRONA Això se suposa que ha de ser una
prosa sobre, com indica el títol, la llum de Girona. No se què escriure. El Sr. Jordi
ens va dir que podíem escriure sobre el temps de Girona mentre ho sabéssim relacionar
amb la llum, però la veritat és que no ser què fer. Intentaré fer-ho al millor que
pugui, i començaré així: m’imagino passejant per la coneguda Rambla de Girona un
dia d’estiu, un dia d’aquells que el sol pica fort, un dia d’aquells que
Girona està resplendent i, miris on miris, tot té una brillantor especial. M’assec
en un banc on toca l’ombra. S’hi està tan bé que tanco els ulls i em poso a
pensar, penso que en lloc d’estar passejant per la Rambla podria haver anat a la
piscina, que allà hi estaria molt bé, però de seguida canvio d’opinió, perquè
per anar a una piscina pública hauria de pagar i jo no tinc prou diners, i si estigués
en una piscina no podria veure Girona; llavors penso que m’agradaria que plogués,
com aquell dia que vaig sortir de l’acadèmia d’anglès i plovia a bots i
barrals i jo no portava paraigües i vaig haver d’anar corrent a casa i tot i així
vaig arribar ben xopa i la mare em va renyar; però quan plou, Girona està trista i
apagada i sembla que estigui a punt de plorar. No, tampoc volia que fos un dia plujós ni
un dia amb una Girona trista. A mi, m’agrada una Girona alegre, com si fos un dia de
sol, però sense fer aquella calor aplastant. Doncs, podria ser un dia que fes vent; però
llavors em recordo d’aquella vegada que estava passejant per la Devesa i feia molt de
vent i els cabells m’anaven d’una banda a l’altra i no veia res, i de tant
de vent que feia, no paraven de caure les fulles dels arbres i aquestes queien sobre el
meu cap i això em molestava molt. No, tampoc volia que fos un dia de vent ni que Girona
estigués enfada i al mateix temps apagada, com si s’anés a trencar de tant de vent
que feia. Doncs, podria ser un dia que fes núvol, com aquell dia que estàvem fent
classe, i jo m’asseia a l’última fila i des d’allà podia mirar per la
finestra i veure un cel negre i ennuvolat que anunciava la pluja, i llavors, quan es va
acabar la darrera classe i vam baixar al pati feia un fred... No, tampoc volia que fos un
dia ennuvolat i fred, amb una Girona malenconiosa anunciant un dia trist i de pluja, una
Girona feble, malalta. Doncs, quin podria ser el dia ideal? Quina podria ser la Girona?
Desprès de pensar i pensar, vaig trobar el dia ideal. Per mi el dia ideal és aquell dia
de primavera que no fa ni fred ni calor, que Girona està radiant, amb aquella brillantor
especial, que hi ha un sol, però no pas tant picant com el d’estiu i que fa vent,
aquell ventet, aquella brisa fresca que fa que el sol no piqui tant, un dia d’aquells
que s’hi està tan bé, que són més llargs i pots passejar per la Rambla, la
Devesa, pel parc que hi ha al final del carrer o per qualsevol lloc, i sempre veus uns
arbres florits i bonics que anuncien l’arribada d’aquella estació que a tots
ens agrada tant, la primavera, i no t’has de preocupar de portar paraigües, ni de si
els cabells t’aniran d’una banda a l’altra. De cop, vaig obrir els ulls i
vaig mirar el rellotge, eren les 8 i el sol s’amagava darrere l’horitzó i
banyava el cel d’aquells colors ataronjats i rosats tan vius, tan misteriosos,
mostrant-me així un aspecte de Girona que no se m’havia ocorregut, una Girona
tímida, misteriosa però resplendent i màgica, i tot passant pel Pont de Pedra, vaig
pensar que fes el temps que fes, tingués la llum que tingués, la meva Girona no la
canviaria per res del món, i és que com diu la cançó: Girona m’enamora a mi,
t’enamora a tu i a tots ens enamora.
Carla de Pedro
AQUELLS DIES
Observant un full amb la teva lletra escrit
recordo els dies de cel net i de calor,
en el lloc on sentir-se sol mai no ha existit
i on tenir-nos mútuament era el millor.
Ja sé que ara enorme és la nostre llunyania,
però si tanquem els ulls i unim les nostres mans
veurem la lluna que s’oculta rere el dia
i ens sentirem lliures creuant mars i oceans.
Perquè l’amor que dóna força al nostre cor
és com l’immens univers envaït d’estrelles,
i el Sol des de dalt podrà observar amb gran honor
la nostra amistat d’entre les flors més belles.
Si em regalessis una d’aquelles mirades
en què els teus ulls deixen anar espurnes de foc,
veuré que d’entre les ànimes més honrades
la teva, sempre al cim, la veig des d’allà on sóc.
I si em dones el teu somriure més sincer,
endevinaré els teus sentiments més profunds,
com si jo fos un extraviat foraster
i els teus pensaments solitaris vagabunds.
Espero que aquells fulls no es tornin mai en blanc,
que tu i jo seguim per sempre més essent nosaltres
i que com dos peixos dins d’un mateix estany
d’aquells dies en puguem reviure molts d’altres.
Saray Nicolàs
ODIOSA GUERRA
Paisatge desolat que deixes al teu darrere
Pèrdua d’esperança que origines en passar
Per què engendres terror? Per què arrases la terra?
Per què, odiosa guerra, crees destrucció al teu costat?
És potser perquè desitges els pobles despariats?
És potser perquè anheles veure l’home exterminat?
O potser és que no t’agrada la joia del teu voltant
i per això, odiosa guerra, crees destrucció al teu costat?
Els paisatges que tu deixes, no són bells per contemplar.
Destrucció, pobresa i amargor es concentra a la ciutat,
De la lluita, la sang vermella, la Terra se’n omplirà.
Has vist, odiosa guerra, què crea la destrucció al teu costat?
Alba Bonmatí
EL MEU PAÍS
El meu país, un lloc bonic i molt viu
ple d’incomptables llocs per gaudir,
amb neu a l’hivern i platja a l’estiu,
els catalans ens sabem divertir.
La llengua més maca que es pot parlar,
català: clar i lluent en expressar-se,
hi ha molta gent que la sap practicar
neix dintre seu i no ha d’esforçar-se.
Visca Catalunya, visca la meva terra
visca la població i la bandera,
que s’estima més l’amor que la guerra,
quatre barres de sang formen la senyera.
Gràcies Catalunya, la terra mare,
sempre seràs la més admirada;
català sóc jo, catalans els meus pares,
sempre seràs la meva estimada.
Mateo Núñez Cuesta
|
3r. ESO |
ELS DIES DE GIRONA Quan la silueta de la lluna
s’esvaeix, en l’agonia de la nit que està deixant pas al matí, és quan té
lloc l’inici d’un espectacle únic, encegador, el festival de llums que es crea
quan neix el dia a la ciutat de Girona. Aleshores és quan el riu Onyar, que la travessa,
esdevé un mirall on el sol s’observa abans de decidir-se a sortir, no sense haver
fet prèviament un preludi d’espectaculars coloracions a l’horitzó, emmarcades
quasi sempre per impertorbables núvols aquarel·lats tenyits d’un foc fred que
transmet pau i serenitat. Els dies grisos en què una cortina de pluja tapa Girona, la
tènue llum solar que hi arriba es reflecteix a totes les diminutes boletes de cristall,
vestint arbres, carrers i edificis amb vestits de festa. Si, en aquell instant, el sol
decideix enretirar el vel de núvols que el priven de veure allò que hi ha sota seu, un
majestuós arc de Sant Martí s’alça damunt la ciutat, obrint-li pas per entre la
foscor.
D’altres matins és el propi riu el qui s’amaga sota una espessa boira,
que en ocasions abraça camins i cases, conferint a la llum dels vehicles un aspecte
sinistre i un protagonisme especial, tan sols comparable al que tindria sota la més fosca
de les nits, i donant a la ciutat un aire misteriosament solitari que es confirma quan es
mira amb detall els carrers i s’observen tot d’ombres retallades que s’hi
passegen lliurement. A mesura que el dia es consumeix i que el resplendor va disminuint,
comencen a pul·lular per Girona centenars de cuques de llum artificials que romanen,
immòbils, començant a encendre’s amb tons ataronjats que desemboquen en una blancor
enlluernadora. Aleshores és quan reapareix la lluna i deixa tot aquest exèrcit de
lluernes en un segon pla, il·luminant generosament tota la ciutat i fent ressaltar encara
més la Catedral i l’Església de Sant Feliu, apuntades per enormes feixos de llum,
alçant-les per sobre de tot allò que es troba al seu voltant.
Alba Jené Sanz
QUINA MENA D’AMOR...
Quan l’amor s’ha fet rutina,
I això passa tot sovint,
S’arrossega, no camina,
Com si d’esma anés vivint.
Ja no és brasa sinó cendra,
Ja no és flama sinó fum,
No hi ha amor encès i tendre,
Quan l’amor s’ha fet costum.
S’arraconen les mirades
Que encenien a llurs cors,
I s’estalvien les besades
Com si fossin unces d’or.
Quan l’amor s’ha fet rutina,
Ha perdut el seu valor,
Si el costum és qui el domina,
Ja és una altra llei d’amor.
Helana Cabruja Masó
BENVINGUTS
23 d’abril, 12 del migdia,
estem de missió i la nau se’ns avaria.
L’ordinador demana informació
per a dir-nos on estem
i nosaltres li enviem
tot el que capta la nostra visió.
Estem en una paleta de pintor
on no hi falta un sol color.
Al nord el blanc de les muntanyes,
a l’est el blau del mar
i al centre hi són companyes
totes les altres tonalitats,
i en uns punts, escampats arreu,
una gran concentració humana es veu.
Tenen banderes vermelles i grogues,
s’agafen les mans i dansen en rotllana,
porten llibres i rams de roses
i es comuniquen de manera molt plana.
Ja tinc prou informació
per donar-vos la situació.
A Catalunya heu anat a parar
per la diada de Sant Jordi,
i de seguida podreu comprovar
que aquesta avaria no ha estat cap incordi.
Paula Solà Turón
PARATGE INNOCENT
Vull un món on la gent pugui viure,
raure en un lloc al qual estimar,
on el que es pensa es pot escriure
i pugui la seva ànima expressar.
Vull una humanitat sense vehemència,
sense odi ni rancor
i fer que aquesta violència,
en pau s’assenti al nostre cor.
Crec en un món millor,
crec en l’esperança,
si tota quimera fos amor
podríem residir sobre una balança.
Poder fer de la vida,
un curt instant per salvar,
la finalitat adormida
que el nostre cos pot anhelar.
Anna Fàbregas
|
4t. ESO |
VIATGE AL PASSAT El tren és ple a vessar. Tothom dorm
mentre els fluorescents del sostre pampalluguegen nerviosament, amb un ritme frenètic.
Darrera del fred vidre de la finestra, l’eterna foscor de la nit m’envolta com
una gruixuda manta. Mai havia viatjat a aquestes hores tan intempestives i ja tinc ganes
d’arribar a casa. No m’agrada l’obscuritat del camí, no saps on ets ni cap
a on vas i només esperes el moment en què arribes al teu destí. Aleshores et pots
permetre el luxe de dir que has tingut un bon viatge, però durant el trajecte el neguit i
la por van sempre amb tu. Tot i que sóc una dona madura i amb experiència encara em
sento com un infant quan viatjo en tren. Cada canvi de paisatge, cada ocell que veig volar
esperitat és una nova alegria i no puc sofrir que la nit m’amagui les immenses
meravelles del meu país.
"Iaia, dorm una mica que ja és molt tard". La Mirna, la meva neta, te
raó. Tranquil·lament recolzo la meva vella i castigada esquena sobre la gastada
tapisseria del seient i deixo que el sotragueig del tren em bressoli com la mare gronxa el
seu nadó. Tanco els ulls amb força, con si una enlluernadora llum em cegués. A poc a
poc una borrosa imatge apareix davant meu. Envoltada d’una bella aurèola de foc i
flames que la magnifica, Girona, la meva ciutat, s’enlaira cap als núvols. Sota els
meus peus es forma un llarg camí d’estrelles que em porta cap a la vila. Em giro i
veig la meva néta adormida al meu costat. No m’agrada deixar-la així, tan
subtilment, sense que se n’adoni, però vull tornar a la meva antiga llar, amb els
meus grans amics. Lentament agafo el meu bastó i començo a caminar. Una infinitat de
sensacions venen a la meva memòria i sento que rejoveneixo, que torno a la meva
infància.
Encara puc veure aquelles postes de sol tan esplèndides on totes les cases prenien
un to rosat com el d’aquells núvols de sucre que venen a les fires. L’aire
s’emplenava de màgia i romanticisme i del balcó estant es podia veure com les mares
cridaven els seus fills i com les parelles d’enamorats es desfeien en mil i una
besades. Era aleshores quan tristament els fanals del carrer s’anaven encenent i
canviaven de tonalitat: taronja, groc, beige... fins arribar al blanc. Llavors, com si hi
hagués una norma establerta, tothom entrava a casa seva i els carrers quedaven deserts.
Només el miol dels gats trencava el silenci de la nit. En aquell moment una veu coneguda
s’apropava en la tranquil·litat de la nit, era el sereno que vigilava els carrers i
amb ell a prop jo em sentia més segura.
A casa era costum aixecar-se abans que el sol, per aprofitar més el dia. Malgrat
que no era gaire agradable, això em permetia veure les sortides de sol més boniques que
mai hagi contemplat. Mentre penjava la roba al terrat una ofuscadora llum emplenava,
durant un instant, els racons més perduts de la ciutat. La lleu escalfor del sol trencava
la gèlida nit gironina. El cel tornava a emplenar-se de vida i colors que
l’alliberaven de la foscor més tenebrosa que mai hàgiu imaginat. Petites bandades
d’estornells feien estranyes figures al cel com si volguessin anunciar
l’arribada del nou dia. Els lleus raigs entraven a les gotetes de gebre que brillaven
com diamants sobre les encara humides fulles dels geranis.
Després d’esmorzar la mare solia cridar-me perquè l’ajudés a fer els
encàrrecs. El sol encara no havia sortit del tot i petites pinzellades de claror
s’escolaven entre les fulles de la rambla. Per anar a la plaça del gra havíem de
creuar el Pont de Pedra. El més prodigiós espectacle de la ciutat estava a l’inici
de la funció. Una atapeïda catifa de lluentons i purpurina cobria tot l’ample del
riu i encegava les mestresses de casa que caminaven pel pont. Sota el tapís les grans
carpes del riu fugien de les gavines que escometien l’aigua con si es
s’haguessin emmirallat en ella i no els hagués agradat la imatge. Llavors aixecava
el cap i allí s’hi trobava ella. L’enorme, la colossal catedral s’aixecava
sobre els terrats de la ciutat. La lluita entre les ombres i la claredat donava a
l’edifici una aparença mística i fantasmal que em fascinava i m’atreia cap
ella. Era aleshores quan la mare m’estirava del braç i em feia abandonar tot somni.
–Iaia, desperta que ja hem arribat.
La dolça veu de la meva neta em desvetlla i veig per l’entelada finestra que el
nou dia ja despunta. La tènue llum de l’alba s’esmuny entre els arbres de
l’estació. I veig la meva família que m’espera impacient.
–Encara no és hora de marxar?
–Què dius iaia?
–No res, filla. Tornem cap a casa.
Elisabet Gómez i Massa
M’AGRADES MOLT
M’agraden els teus ulls,
per això et vull com ets,
i per això el meu cor t’escull,
en el silenci, sense paraules ni fets
Després de passar els anys,
i de créixer la nostra amistat,
per seguir-te estimant sense enganys,
sempre estaré al teu costat
Ja sé que la nostra relació
és com un fil amb el seu final,
però necessito alliberació
talment com un pardal.
Pensa que jo sóc jove,
i tu ets massa gran;
vull començar una vida nova
i continuar endavant.
M’agraden els teus ulls,
per això et vull com ets,
ì per això el meu cor t’escull,
en el silenci, sense paraules ni fets.
Anna Casacuberta Puig
UN PAÍS
Jo obro la finestra,
contemplo a la llunyania
la immensitat de l’infinit,
recordant la melodia
que m’acompanya cada nit
des de l’alba fins al capvespre.
De l’altitud de les muntanyes
fins a la quietud del mar,
passant per àmplies planes
i creuant rius i ciutats,
s’estén el nostre país,
un món meravellós;
potser no és el paradís
però com si ho fos.
I amb la senyera ben alta
cantem Els Segadors,
embriagats per l’elixir
d’aquest cant preciós
ple d’història i de desig
d’un passat neguitós.
Anhelant amb fervor
que el nostre esperat afany
arribi a la seva fi,
deixi de ser un somni
ple de misteri i il·lusió
i passi a formar part
de la nostra realitat.
Perquè tot país estimat
té dret a una llibertat,
que ben segur,
algun dia arribarà
i amb ella la meva felicitat.
Perquè sense ella és difícil
expressar l’amor
que hi ha dins el meu cor
per la meva pàtria,
el meu país,
el meu món,
el meu somni,
el meu tresor,
i el meu desig:
CATALUNYA.
Mònica Armagué Pons
PARTISÀ
Negre, nu i agonitzant,
Xueta i desterrat,
Belgrad i canonejat,
Kosovar i assassinat,
i guerriller executat.
Agra sensació d’oblit,
tot rebutjant el mandil.
Nuat de mans i peus,
pareix créixer el seu poder,
una ràfega de foc,
tir de gràcia i ulls oberts.
Ànima inerta és calfred,
com riu de glaç al desert.
Núria Pérez de Tudela i Rodríguez
|
