Un dia , Déu i el diable estaven discutint. -Jo també sé fer ocells- va afirmar el diable. -D'acord, doncs: fes-ne uns quants. Ja veurem quin serà el més bonic, el més graciós. El diable i Déu, cadascun pel seu costat, van estar treballant un dia sencer. Déu va fer el rossinyol. El diable va fer el gaig. L'un era lleuger i graciós; l'altre, cridaner i antipàtic. I ,és d'ençà d'aleshores que es diu que el gaig és l'ocell del dimoni. Quan el diable va sentir cantar el rossinyol, va arrufar una mica el nas i va dir a Déu: -Ho reconec, el teu ocell canta bé. Però a part això, el meu és més fort, més bell. Si vols, posem-nos a fer-ne un altre, i ja ho veuràs, faré un bon cantaire. Déu i el diable es van dedicar tota una llarga jornada a aquest treball. Déu va fer la cadernera, vivaç i alegre; el diable va fer el mussol, fosc i endormiscat. El diable va quedar de nou decebut. -He oblidat- va reconèixer- donar al meu ocell la possiblitat de cantar. A més, prefereix la nit al dia, però has de reconèixer que el meu ocell és més fort, més gros. Déu i el diable van tornar-se a posar a crear ocells. El diable mai no reconeixia la seva derrota. Després d'una llarga jornada de treball, Déu va fer el passerell, àgil i bellugadís . El diable , després de molt reflexionar, va fer el cucut, insípid i vulgar. Quan es van ensenyar les seves creacions, el diable no es va arriscar a fer cantar el cucut. Però tornava aestar content d'haver fet un ocell ben gros. -Ara haurem de fer un ocell molt gran -va declarar, segur de la seva victoria. Déu va fer l'àliga valenta i arrogant. El diable va fer l'òliba, poruga i traïdora, que només surt de nit i es beu l'oli de les llànties que s'encenen per als morts. Però tampoc ara el diable no va reconèixer la seva derrota. -La teva àliga -va dir- és més grossa que la meva òloba, però no tenen punt e comparació pel que fa la gràcia i la vivacitat. Si la meva òliba no és més grossa és perquè no he tingut prou temps per fer-la. Així doncs tornem-hi. Fem el més gros dels ocells. Déu va voler explicar al diable que la grandària no té gaire importancia en els ocells. Els ocells petits podien ser també un èxit. Per això va crear el pardal, belluguet com una espurna. El diable va fer el corb, negre com l'infern, sense cap delicadeza. El diable, en veure el pardal tan petit, es va posar a riure. -Ara ja et deus haver convençut -va dir- que sóc més fort que tu. Déu va arronsar les espatlles. No volia continuar combatent el diable amb ocells. Segurament, si hagués insistit, avui dia tindríem moltes altres espècies que no coneixerem mai.