Hi havia una vegada un rei molt ric, amb una terra pròspera, una dona molt bonica i amb el palau i els jardins molt bells. Però encara no estava satisfet amb tot el que tenia i volia posseir més. Va preguntar als savis, als forasters, va buscar en llibres… per si hi havia un regne millor que el seu. -No, majestat.- contestaven sempre. Un dia, el rei va trobar un enorme llibre ple de pols en un racó. Deia que hi havia un lloc que es deia Paradís i que no hi havia res més bell que allò. Allà, els palaus eren d'or i de pedres precioses amb patis de diamants, etc. El rei va decidir que construiria una ciutat igual o millor que el paradís. Va fer venir els seus cortesans, arquitectes, nobles, artesans, hi els hi va expressar el seu desig. -Però senyor! Si ja tens la ciutat més bella del món, com vols que en construim una de millor?-Li va dir un. -Aneu-vos-en i feu el que us he dit!- Va bramar el rei. Així doncs, els constructors i els artesans van remoure cel i terra per aconseguir els materials més preuats. I a poc a poc, es va anar creant la ciutat més bella que hom es pugui imaginar. Van passar els anys i les obres continuaven. El rei estava tan immers en les obres que quan es va morir la seva dona, quasi ni se n'adonà. Ni quan els seus fills van anar a buscar fortuna. Quan per fi es va acabar la ciutat, el rei, que ja era vell, va voler fer una desfilada d'inauguració. Va cavalcar fins a les portes de la ciutat i va dir: - Mireu! És que no és aquest el palau més sumptuós que hi ha hagut tant al cel com a la terra? És que potser no he estat jo qui ha construit el Paradís?- Va dir, ple de supèrbia i arrogància. Tant bon punt va dir això, el cel es va enfosquir. Un soroll espantós va retrunyir sota els seus peus i els murs van tremolar. La gent es va estremir. - Mireu! El terra es va esquerdar i es va obrir sota els seus peus, engolint els palaus, els jardins, i, fins i tot, la gent i els animals.Tot va ser empassat per la terra. -El meu somni, el meu somni!- Plorava el rei cobdiciós, fins que ell també va ser empassat. No va quedar ni rastre de la ciutat paradís. Ni un minaret, ni una joia resplendent, ni cap pedra de marbre. No va quedar absolutament res, tret de la sorra del desert, que cobreix les empremtes i el vent que gemega sobre les dunes.