Escola Sant Medir

LES LLEIS DEL DESERT

Un beduí travessava el desert dalt del seu cavall. A mig camí va trobar un home que Ii va dir que no es trobava bé. EI beduí en va sentir compassió i el va fer pujar dalt del seu cavall mentre ell el guiava, a peu, amb Ies regnes a Ia mà. AI cap d'una estona, el qui havia dit que estava malalt, va explicar que ja es trobava una mica millor, i que ja podia aguantar Ies regnes. EI propietari del cavall s'ho va creure i Ies hi va donar confiat. Aleshores, el que anava dalt del cavall, que en realitat era un I!adre, el va esperonar i el va fer arrencar a córrrer. EI bedíl, en veure que s'escapava, li va cridar: -Torna. No trenquis Ia confiança del nostre poble en els altres. EI Iladre ho va sentir i va continuar fugint, sense fer-ne cas. Però Ies paraules del beduí Ii van quedar ficades al cap i el feien reflexionar. EI pobre propietari del cavall s'havia quedat, trist i sense saber què fer, al Iloc on era. AI cap d'una estona va veure un núvol de pols. Era el Iladre que refeia el camí i que Ii va .tornar el cavall. Havia comprès que Ia seva conducta era contrària a Ies Ileis del desert. EI beduí va estar molt content i va convidar el lladre a acompanyar-lo a casa seva. Es van fer amics i el mateix que abans era un malfactor va esdevenir un home apreciat per tota Ia tribu. Llegenda àrab (Versió d'Albert Jané)

LES OLLES DE MEL

Una dona vídua, més aviat rica, va haver d'anar a passar un cert temps fora de Ia ciutat on vivia i abans d'emprendre el viatge va col.locar Ia seva fortuna, consistent en monedes d'or, en set olles de fang molt grosses, i Ies va tapar amb una capa de mel. Va deixar Ies olles a un amic, davant de testimonis, perquè Ies hi guardés i se'n va anar. AI cap d'un cert temps Ia vídua va tornar a Ia ciutat i va demanar a I'amic que li tornés Ies seves olles. Quan en va voler treure I'or, es va adonar que havia desaparegut, ja que aquell que es deia el seu amic, havia descobert el seu secret un dia que necessitava més mel de Ia que tenia a fi d'atendre els seus convidats. Aleshores havia buidat totes Ies olles, va amagar I'or i va omplir Ies olles amb mel. I per més que Ii van preguntar , no va respondre sinó que ell només havia rebut unes olles de mel. La vídua, privada de Ia seva fortuna, es va adreçar al rei David per demanar justícia. EI rei va escoltar Ia demandant i I'acusat, però no sabia com treure I'entrellat del cas. Assegut al peu del tron, el jove príncep Salomó va escoltar Ies paraules de totes dues parts. De sobte es va alçar, va demanar I'autorització del seu pare i va dir: -Vés a casa teva, pobra dona, i porta Ies set olles de mel. Quan Ia dona va tornar amb Ies set olles el príncep Ies va fer buidar i trencar. I tothom va tenir una bona sorpresa quan entre els bocins de terrissa van aparèixer algunes monedes d'or, que Iluïen entre Ia mel. -L'home ha robat I'or- va sentenciar el príncep- i I'ha de restituir. Els Iladres sempre operen a corre-cuita. Per això vaig pensar que el culpable no hauria recollit Ies monedes una per una, sinó que se n'hauria deixat alguna que permetés, tal com realment ha passat, de descobrir el rastre del seu delicte. Llegenda hebraica (Versió d'Albert Jané)

EL COIOT QUE VA PORTAR EL SOL

Això era en aquell temps que a Ia terra hi passaven coses difícils de comprendre. La terra índia estava embolcallada amb una foscor gairebé total. EI Sol no hi havia brillat mai i, com que no hi havia sol, tampoc s'hi podien trobar flors, ni fruita, ni cançons, ni alegria, i tot era trist, ensopit i Ient. En aquesta terra índia, tocada per la fosca, hi vivia el Coiot, és a dir , el llop americà. I el Coiot es passava el dia caçant a les palpentes, perquè no tenia prou claror per caçar tranquil.lament. Un dia, però, caçant caçant es va allunyar de Ia seva contrada sense adornar-se'n. La dèria de Ia caça el va portar lluny, molt Iluny, fins a un país que li va semblar el més meravellós dels que havia vist mai. Hi havia una Ilum nova, que tot ho feia viure: el sol amanyagava la terra, de dies, i Ia Iluna Ia pentinava, de nits. Hi havia fruita i flors pertot arreu, Ies plomes dels ocells tenien unes coloraines que mai no havia vist, les dones, els nens i els ocells cantaven del matí al vespre... Enlluernat i meravellat, el Coiot va emprendre el camí de retorn a casa seva. En arribar-hi, va contar als altres animals de la contrada tot el que havia vist. Però els animals que sempre havien viscut a les fosques no es podien imaginar que existís res de semblant i no se'l van creure. Tant van dubtar-ne, que el mateix Coiot va acabar pensant si no ho hauria somiat. El Coiot, confós, va decidir d 'assegurar-se'n, i un dia va marxar novament cap a aquella terra meravellosa. Va travessar muntanyes, boscos i la gran planúria. I va tornar a trobar les flors, les fruites, els ocells, els nens feliços i el Sol, que semblava presidir una festa contínua. Així, doncs, no era cap somni. Era una realitat. Tornat a les muntanyes fosques, va explicar un altre cop la seva història. I per segona vegada, els seus companys no van poder comprendre'l i no el van creure. Fins i tot començaven a prendre'l per boig. Però el Coiot no oblidava la seva descoberta. Dia i nit, tenia al cap aquella lluminària, aquella escalforeta, aquella alegria. I aleshores el Coiot va prendre una decisió valenta i important: portaria al seu país aquell astre que era capaç de fer coses tan meravelloses. I va marxar, doncs, per tercera vegada. Arribat al terme del viatge, es va amagar entre uns garrics: des d'allí va espiar tot el que passava, durant uns quants dies. Va descobrir que, de nits, el cap de la tribu guardava el Sol a la seva tenda. I de dies hi guardava la Lluna. Un vespre, el Coiot, en veure que tornava la dona del cap, es va transformar en branca seca a la vora del camí, molt a prop de la seva tenda. Al moment de passar-hi pel davant, la dona es va ajupir i va collir la branca, pensant de fer-la servir pel foc. Això era exactament el que volia el Coiot. Un cop dins la tenda es va amagar entre la llenya destinada al foc de l'endemà de matí i es va estar ben quiet. Després d'una estona, el cap de la Tribu i la seva dona, cansats de la jornada, es van enllitar i van adormir-se. Quan el Coiot va estar segur que tots dos dormien com a socs, va reprendre la seva forma originària i va agafar el Sol amb tot el compte. Aleshores va sortir de la tenda de puntetes, mirant de no fer cap ni una fressa, i va fugir cames ajudeu-me. No obstant això, alguna mica de fressa se li devia escapar, perquè el cap de la tribu va desvetllar-se. Es va adonar de seguida que li havien robat el Sol i va cridar tots els seus homes per tal de perseguir el lladre. Però el Coiot s'havia escapat com un llampec i ja qui sap on era. No van trobar-ne ni el rastre. Un cop de tornada a les seves muntanyes, va ensenyar el Sol als seus companys. Tots estaven enlluernats i mig espantats. Un d'ells, al capdavall, es va acostar a la bola brillant i, tocant-la amb el peu, va dir : -I de què pot servir, això? -Això ens servirà per tenir llum i calor - va respondre el Coiot. Ara farem que tothom, a tota la terra, se'n pugui aprofitar . I havent dit això, va pujar a la muntanya més alta d'aquella rodalia. Va agafar el Sol i el va llançar per sobre els núvols, mentre li ordenava que travessés el cel cada dia, d'Est a Oest. És des d'aleshores que el Sol prodiga per tothom els seus rajos, la seva calor i la seva llum. Gràcies a l'audàcia del Coiot. Llegenda dels indis d'Amèrica del Nord (Versió de Miquel Desclot)

LA SERP ARC DE SANTMARTÍ

Va haver-hi un temps que feia una calor de set-cents dimonis. Era una xafogor asfixiant. L'aire calent vibrava damunt la prada resseca. Els llacs i els rius s'assecaven. Homes i animals cercaven refugi sota l'ombra migrada dels eixarreïts fullatges. Els habitants d'un llogarret especialment afectat per la calorassa s'exclamaven : -Ai, que d'aquesta no ens en sortirem! -Els ramats se'ns en van a trobar aigua en una altra banda. -Els peixos van marxar amb les darreres aigües dels nostres rius. -Ni les Roses ens deixaran menjar les seves llavors: abans d'obrir-se ja es marceixen. Aquestes lamentacions van tocar el cor d'una petita serp d'escates lluents que hi havia en uns matolls d'allí a la vora. Va sortir del seu amagatall i se'ls va adreçar amb veu humana : -Jo tinc poders màgics i puc ajudar-vos: només heu de llançar-me enlaire, cel amunt. -Però tornaràs a caure i et mataràs- va fer-li el bruixot de la tribu, que tenia fama de ser el més gran màgic de la contrada, i que no se'n fiava gota. -No, no cauré ni em mataré- va contestar la serp-. M'arraparé al cel amb les escates i grataré una mica de pluja i de neu per vosaltres. Allà dalt, la prada és de gel blau. -Però ets massa petita, tu, per fer això- va tornar a protestar el bruixot de la tribu. -No hi fa res. Em puc allargar fins a abastar l'horitzó. Vinga, llanceu-me tan amunt com pugueu. El bruixot va callar i va agafar la serp, que s'havia enroscat, i la va llançar enlaire, amb totes les seves forces, com si se'n volgués desfer . A mig aire, la serp es va desenroscar. l s'anava fent llarga llarga, cada cop més llarga. Es va allargar d'una manera tal que el cap i la cua tocaven a terra, a cada punta d'horitzó, mentre l'espinada es corbava, seguint la volta celeste. l amb les escates anava gratant el glaç del cel. A mesura que anava gratant gratant, el cos li anava canviant de color, del vermell al groc, al verd, al blau, al morat. El glaç del cel va començar a fondre's i les gotes de pluja van anar caient damunt la terra. Tot va renéixer. L'aigua tornava a córrer pels rius, les deus cantaven, els animals tornaven al terrer natal, les roses s'obrien com abans. Però, i els indis? Els indis, amb una alegria de no dir, van aixecar la vista enlaire i es van deixar amarar per la pluja vivificadora. I, sota la dutxa celeste, van posar-se a dansar en honor de la serp, que, d'ençà d'aquell dia, continua corbant el cos elàstic, com una cinta de colors, cada vegada que plou en un dia de sol. Llegenda dels indis d' Amèrica del Nord (Versió de Miquel Desclot)

LES PLOMES VIROLADES DELS OCELLS

Quan la foscor deixà de ser la mestressa de l'espai i el Sol mostrà per primera vegada la claror del seu rostre, les flors, els arbres, les aigües i les bèsties s'anaven cobrint de colors. L 'herba, molla de rosada, brillava amb una verdor envernissada, els núvols, tous com tofes de cotó, prenien la blancor de la llet, les aigües, d'un nacre transparent en besar la sorra, mar endins agafaven una blavor translúcida i un verd d'esmalts. Però va passar que, després de repartir els colors, el Sol s'adonà que havia oblidat els ocells. Tots anaven amb les plomes enfosquides, de color de plom i de polsim de cendra o bé terroses com si haguessin rodolat pel fang. I del matí al vespre no es cansaven de clamar justícia al Sol, que enlairat en el seu palau dels Cels no arribava a sentir aquells planys. Els ocells decidiren anar-lo a trobar i demanar-li els colors. Tota la nissaga ocellívola es va aplegar per fer aquell llarg viatge. Només tres es van quedar: l'ocell terrissaire, que no podia deixar el niu a mig fer, l'oreneta, que satisfeta amb el seu color negrós, no tenia altre delit que cantar, i el minúscul colibrí de bec finíssim i d'ales febles. Mentrestant el tropell d'ocells aixeca el vol. Ja han depassat la copa dels arbres gegantins. Ja deixen enrera les caputxes blanques de les muntanyes. Tan amunt han arribat que les plomes comencen a sentir la cremor del Sol. Però cap defalleix. EI Sol veu aquella fosca munió que se Ii va acostant. Haurà d'anar de pressa si no vol que se'n faci un socarrim de plomes d'ocell. Crida tots aquells que vagaregen pel cel: Ies calitges, els núvols i Ies boires, Ies espesses i Ies roïneres, Ies terreres i Ies encelades. I quan els té tots aplegats crida el llevant plorós perquè comenci a bufar . Xiuuuuu... xiuuuuuuu... bufa el vent i tota Ia nuvolada s'estreny i es condensa i deixa anar Ia pluja. EI Sol no va esperar ni un moment més. Va brillar tan fort com va saber i perforà els núvols amb els seus potents raigs i just al damunt d'allà on eren els ocells es va formar una arcada de colors esclatants: el vermell i el blanc, el verd i el morat, el blau i el groc... L 'àguila cridava joiosa : -Mireu, el Sol ha escoltat els nostres clams! I es precipità dins aquella follia de colors. Tots els ocells s'abalançaven i es capbussaven dins el color que més goig els feia. EI cardenal s'embolcallà amb el vermell, l'ibis s'arrebossà de blanc, l'àlic rodolà en el rosa, el tucan s'acolorí el bec de groc i vermell, els lloros feien cabrioles i capgirells rebolcant-se pels colors més vius. Quan va parar de ploure no tenien prou ulls per contemplar tota Ia bellesa que duien damunt. Van donar gràcies al Sol i tots junts van refilar un càntic de lloança. Però com és que el colibrí, que es va quedar a Ia terra, sigui l'ocell de colors més vius i harmoniosos? Dues gotes irisades varen omplir Ia corol.la d'aquelles flors que el colibrí més estima. Quan aquell dia s'hi va acostar per besar-Ies amb el seu bec Ilarguíssim i fi, Ies gotes van anar rodolant pel seu plomatge de metall tornassolat i el van omplir de tots els colors de l'iris i de Ies flors. Llegenda dels indis d'Amèrica del Sud (Versió de Lourdes Jordà)