La Biblioteca del projecte

Biblioteca

A-D | E-H | I-L | M-P | Q-T | U-Z

A-D

ALZINAR

A Montserrat el bosc dominant és l’alzinar (concretament l’alzinar litoral). Aquests boscos són força baixos (10-15m.), amb les capçades dels arbres tocant-se fent que no pugui penetrar molta llum a l’interior. Per tant, les alzines condicionen les plantes del sotabosc (arbustos i herbes): aquestes viuen en un ambient d’ombra i humit, per tant hi ha un gran nombre d’arbustos i lianes però molt poques herbes, fent que sigui un bosc gairebé impenetrable.

Segons l’altitud i la major o menor exposició al sol, a Montserrat es diferencien tres tipus d’alzinar:

Alzinar amb marfull, format per un estrat arbori on l’arbre que predomina és l’alzina, dos estrats arbustius (arbusts de 2-3m. d’alçada amb fulles dures; arbusts d’1m. o menys i lianes) un estrat herbaci, que té poca importància perquè les alzines i els arbusts nodeixen passar prou llum.

Aquest el trobem al peu de la muntanya arribant fins a 1000m. a la zona més assolellada (solana), mentre que a les zones de la muntanya menys assolellada (obaga), només ho fa fins a 600-700m.

Alzinar amb boix

, fa de transició a la roureda. Manté els mateixos estrats que l’alzinar amb marfull, però amb algunes diferències d’espècies dins de cada un d’ells. A més de l’alzina, que continua sent l’arbre predominant, a l’estrat arbori hi ha també arbres de fulla caduca com el roure, la blada de fulla gran i la moixera. A l’estrat arbustiu trobem com arbust representatiu el boix i altres que no estan a l’alzinar amb marfull.

Està situat a la part alta de la muntanya, especialment en llocs frescos, entre 600-700m. i 1000m.

Alzinar muntanyenc

, es dóna en zones altes, entre 700 i 1200m., i poc inclinades de la muntanya com Sant Jeroni, on l’aigua de la pluja renta els sòls (descalcificació), convertint-los en sòls àcids. Aquest fenomen provoca l’aparició d’herbes adaptades a viure sobre el substracte àcid, es coneixen com plantes acidòfiles. Els arbustos són escassos i les herbes més petites aquí tenen una gran importància (herbes eurosiberianes que viuen a les rouredes).

ALZINA

És un arbre de capçada espessa i fosca perquè les fulles, de marge poc o molt dentat (de vegades sencer), tenen la cara superior de color verd fosc. La cara inferior (el revers) té molts pèls i, per tant, color blanquinós. Pot tenir 20 metres d’alçada i té l’escorça clivellada, d’un bru fosc.

Les flors surten a la primavera i els fruits maduren a finals d’estiu o a la tardor. El seu fruit és la gla amb la cúpula no punxant. Les glans de l’alzina de fulla llarga són amargues, mentre que les d’alzina de fulles curtes són dolces. Ambdues serveixen d’aliment dels porcs senglars.

Pau Casals

Compositor i violoncelista català, que va nèixer al Vendrell el 30 de desembre de 1876 i va morir el 22 d'octubre de 1973 a San Juan de Puerto Rico, va posar música a aquest poema. Tot i que no és tan coneguda la seva faceta de compositor com la de violoncelista, Casals va composar algunes peces musicals per l'Escolania de Montserrat. Algunes d'aquestes obres han estat enregistrades a Montserrat i formen part del repertori habitual de l'Escolania, és a dir, del que cantem normalment.

Contralt

Nom donat a la veu humana de so greu dins de les veus blanques

E-H

LLEGENDA DEL PAS DEL FRANCESOS

Recorda el lloc per on van passar els francesos quan van envair la muntanya. Anaven guiats per un traidor de la terra que coneixia bé tots els viaranys de la serralada. La primera escopetada que van engegar els catalans, va tocar el traïdor que no havia tingut escrúpol de vendre’s a l’enemic pel diner miserable. El seu cos va caure rodolant per la muntanya i va anar a parar daltabaix d’un cingle. En anar roques avall van escapar-se-li els diners de mal Judas que havia cobrat per la seva traïdoria, que, com que eren de mal just, en escampar-se van tornar-se pedres perquè ningú no caigués en la temptació de voler-los recollir i no es condemnés com va fer-ho ell.

LLEGENDA DE FRA GARÍ

Fra Joan Garí era un sant home que vivia a Montserrat abans de la troballa i de la descoberta de la Mare de Déu. En les seves constants oracions contínuament demanava al Cel de no caure en pecat. Aviat es va estendre la fama de la seva bondat pertot arreu i acudien gents de tota mena a trobar-lo a la seva cova perqué els tornés la salut.
Al cap de set anys que feia vida santa, el diable en va sentir enveja i es va fer el propòsit de perdre´l. Va presentar-se a l'ermità i aviat es va guanyar el seu cor, ja que Garí el prengué pel seu mestre i rector.
Amoïnat el diable, va endimoniar Riquilda, filla del comte de Barcelona Guifré el Pilós. Cada vegada que l'exorcitzaven i conjuraven , exclamava: "No me n'aniré d'aquí, fins que me'n tregui fra Garí, penitent que viu a la muntanya de Montserrat". Van anar a Montserrat i, després d'una hora d'oracions, el diable ja havia sortit del cos de la donzella. Tot i així, van decidir que es quedés uns dies amb l'ermità i el comte se'n tornà cap a Barcelona.
Fra Garí sentia flaquejar dins seu la virtut, finalment, va caure en pecat. Horroritzat pel seu crim, mig enfollit i com esperitat va córrer a buscar el consell de qui tenia pel seu mestre, el diable. Aquest li digué que el millor era enterrar-la sota un arbre. Quan s'adonà del que havia fet, l'ermità emprengué el camí cap a Roma, a buscar el perdó del Papa. Aquest li digué: "Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer la penitència. Torna a Montserrat, faràs aquesta vida fins que la veu del Cel, per boca d'un infant de poc temps, et faci saber que estàs perdonat".
El cos se li va cobrir de pèls llargs que li feien com de vestit i que el feien semblar un ós.
Va passar el temps i, un dia, el comte Guifré va sortir a caçar i tots van quedar sorpresos de trobar una bestiola tan extranya, així que se l'endugueren a Barcelona. Quan ja feia temps que hi era, el comte va donar ungran convit i mostrà la bestiola als convidats. Tot d'una un infantó que sostenia una dida, es va posar mig dret i va dir: "Alça't, fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat". I Joan Garí es posà dret com un home. Tots van quedar parats i quan el comte va preguntar a en Garí qui era, aquest li explicà tot i li demanà perdó.
El comte el perdonà, però li demanà on havia enterrat la seva filla. Van anar fins a Montserrat i Garí els ensenyà el punt exacte. Amb gran meravella, la van trobar viva i eixerida. La donzella va explicar que durant set anys, l'havia visitat cada dia la Mare de Déu i li havia portat menjar i li havia fet companyia. Riquilda va expressat el desig de no moure's de la muntanya i quedar-se al servei de la Mare de Déu en agraïment d'haver-la salvat. El comte decidí aixecar un monestir i converitr la senzilla capella en un convent de monges, del qual Riquilda va ésser la primera abadessa.

I-L

M-P

Montserrat: situació i límits

Montserrat és una muntanya situada a la dreta del riu Llobregat, entre el Pla de Bages i la Depressió Litoral. Emplaçada al bell mig de la Serralada Prelitoral. Té uns 10 quilòmetres de llargada i uns 5 d'amplada.
El cim més alt és Sant Jeroni, a 1236m. d'altitud. El monestir està situat a 725m.
El conjunt de la muntanya sembla més alt perquè s'enlaira buscament des del riu Llobregat fins al cim. Tampoc no hi ha cap muntanya pròxima que hi pugui competir en altitud.
Administrativament, el massís forma part de diferents municipis i, alhora, de diferents comarques:
Collbató, al Baix Llobregat;
El Bruc, a l'Anoia;
i Marganell i Monistrol, al Bages.
Fins i tot, hi ha una roca que fa referència a aquest fet: "la bola de la partió", en una zona que es diu Agulles.

"Nigra Sum"

Aquesta expressió a troba al "Càntic dels Càntics", que és un dels llibres o parts que formen la Bíblia (saps que Bíblia vol dir llibre?). El càntic comença amb aquesta expressió i continua: "Nigra Sum, sed formosa", que vol dir: "Sóc negra, però bonica...", tal i com és la Mare de Déu de Montserrat.

LLEGENDA DEL PLA DELS OCELLS

La gent vella deia que tots els ocells van a visitar la Mare de Déu. Per espècies, celebren grans reunions i assemblees per parlar i discutir de llurs afers. Els ocells catalans es reunien en aplecs de milers i milers en aquest paratge. Hom explica que l’oreneta és l’ocell més matiner de tots. Així que es lleven van cada dia a visitar la moreneta i quan en tornen s’escampen pertot arreu cridant i despertant la gent que encara dorm.

Q-T

Soprà (soprano)

Nom donat a la veu humana de so més agut.

LLEGENDA DE LA TROBADA DE LA IMATGE

La llegenda diu que uns pastors van veure set dissabtes seguits que per darrera de la muntanya sortia una gran resplendor. També van sentir com uns cant i unes músiques totes dolces i harmonioses. Van córrer a explicar-ho al bisbe de Manresa, el qual va formar una processó fins a la porta de la cova. Entre tots van tirar la paret a terra i van trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, tota voltada d'angelets amb tot d'instruments que tocaven i cantaven i aureolada d'una claror que feia més resplendor que set vegades el sol.
El senyor bisbe la va prendre amb les seves mans i tots van convenir que una joia tan gran l'havien de dur a la Seu de Barcelona i van organitzar una processó per portar-la-hi. Però heus ací que, quan van arribar a l'indret on avui s'escau el monestir, es van sentir cansats i van reposar. Quan van tractar de reprendre el camí es van trobar que la imatge s'havia fet tan pesant que ningú no la va poder moure d'allí. Davant d'això, van creure que era la voluntat de la Mare de Déu no moure's d'aquell lloc i allí mateix van aixecar una capella, que amb el temps va convertir-se en església i més tard en monestir.
Expliquen que una vegada uns lladres volien robar-la; es van amagar dins de l'església i, de nit, es van enfilar al cambril i es van apoderar de la imatge. La Mare de Déu es va adonar del perill que corrien si se la volien emportar fora de Montserrat. Aleshores tota la muntanya va trontollar com si anés a desplomar-se per efecte d'un gros terratrèmol. Els lladres, espantats, van deixar la imatge i van fugir muntanya avall.

U-Z